Amb aquest original format CEAR reclama, amb el suport de Globomedia, que la majoria de les persones que fugen de la violència de les maras venen denegades les seues sol·licituds d’asil. En lloc de la sèrie, els espectadors han pogut veure cinc capítols en els quals víctimes de maras compten una realitat diària marcada per assassinats, violacions i extorsions.

CEAR ha revelat hui que l’aparent llançament d’una sèrie sobre les maras és en realitat una campanya per a denunciar el nul reconeixement del dret d’asil de les víctimes d’aquestes colles per part de les autoritats espanyoles. “Entenem la decepció de qui esperava veure hui una sèrie, però vam creure que era necessari una iniciativa així per a fer veure que les maras no és una ficció, sinó una realitat quotidiana per a milers de persones de Centreamèrica que viuen en una por contínua a patir extorsió, violacions, pallisses, tortures i assassinats”, va explicar Estrella Galán, directora de CEAR.

El Salvador, Hondures i Guatemala segueixen sota el règim de terror que imposen les maras, amb més de 10.500 assassinats registrats en 2018 entre els tres països, 29 al dia. Unes xifres d’homicidis similars als que es poden donar en cas d’un conflicte armat.

De fet, cada vegada més persones d’aquests països busquen refugi a Espanya, sumant un total de 4.860 sol·licituds d’asil l’any passat. No obstant això, només es van resoldre 320, de les quals només 15 van oferir protecció.

CEAR lamenta que Espanya ha alçat un mur invisible a les persones d’El Salvador, Hondures i Guatemala que fugen de la violència de les colles, negant de forma sistemàtica les seues peticions d’asil. Una pràctica que CEAR assenyala com a contrària no solament a les directrius de l’ACNUR, sinó també a repetides sentències de l’Audiència Nacional que han reconegut a les víctimes de les maras com a persones refugiades.

“Espanya ha alçat un mur invisible a les persones d’El Salvador, Hondures i Guatemala que fugen de la violència de les colles”.

Veure, sentir, callar

Des del passat 1 febrer, CEAR va llançar una campanya de difusió de ‘Maras. Ver, oír y callar’ com si es tractara de la promoció d’una sèrie. Una pàgina web, perfils en xarxes socials, així com cartells al carrer van augmentar l’expectació per la sèrie.

En el dia de l’estrena, milers de seguidors han pogut descobrir que la sèrie maras no té actors, ni guió, ni efectes especials… En el seu lloc, han trobat cinc “episodis” amb els vertaders protagonistes: cinc víctimes reals d’aquestes colles violentes que van veure rebutjada la seua petició d’asil a Espanya i conten les seues històries en primera persona.

En aquesta campanya, CEAR ha comptat amb la col·laboració desinteressada de Globomedia (Grup MEDIAPRO). Aquest Grup capdavanter en producció televisiva ha demostrat el seu compromís amb els temes socials en diverses ocasions, que s’han concretat en documentals com “Grietas”, “La espalda del mundo”, “Detrás del muro”, o “20-S”, el programa “Eso no se pregunta”; o la iniciativa per a la formació musical “Simfonia por el Perú”.

Javier Pons, director de Globomedia, declara sobre aquesta col·laboració: “En els temps que corren les empreses no deuen ni poden aïllar-se de les alarmes socials i el problema que pateixen els refugiats és una d’elles. Són moltes les persones que fugen del seu país per diferents motius, un d’ells és la violència que els aconsegueix en els seus propis barris. L’extorsió de les maras és un bon exemple. Est ha sigut el tema amb el qual Globomedia s’ha compromés de la mà de CEAR”.

Cinc “episodis” reals

Capítol 1 – Jonathan: “Paseando por un parque, fui interceptado por miembros de pandillas y… yo iba con mi hija y fuimos víctimas de un atraco y, lastimosamente, mi hija fue víctima de violación sexual por estos miembros. Y, como le repito, siempre andan armados. Me pusieron boca abajo con el pie en la cara. Si hacía algo me iban a matar e iban a matar a mi hija”.

Capítol 2 – Milagros: “Cuando mi hija, cumplió once años, hubo un chico de una pandilla que me la molestaba, que quería que fuera la novia. Cuando son novias o han pertenecido a la pandilla, les cortan los pechos y les tiran una piedra en la cabeza y eso define que ha sido algo de las pandillas”.

Capítol 3 – Emily: “Pues ya se acercaron tres chicos. Me volvieron a golpear y me rodearon: ‘Mira, culero hijo de la gran… Queremos que te vayas de la colonia porque no soportamos verte acá, aquí no queremos maricones, aquí los maricones están prohibidos. Si no te vas, te vamos a ir a pelar al río, haz caso.”

Capítol 4 – Débora: “Yo tenía un pequeño negocito. Llegaron los de una pandilla que se llama La 18. Que dejaban… ver, oír y callar. Entonces claro, yo por miedo a morir, pues yo les daba todo lo que ellos me pedían. A un sobrino mío lo mataron, 7 balazos le metieron. Allá es prohibido preguntar, allá es prohibido investigar por qué murió la gente. Allá solo matan, matan, pero nadie sabe por qué”.

Capítol 5 – Marcos “Un día, unos pandilleros, le dieron persecución a mi hermano y… bueno, le dieron muerte. Yo conocí muchos, muchos niños que ingresaron a la pandilla a los doce años y, a los doce años ya habían asesinado a cuatro personas en tan solo una semana. Los pandilleros les ponen el arma en sus manos y se los llevan a asesinar gente que quizás no tiene nada que ver en pandillas”.

* Aquests cinc episodis estan ja disponibles en www.maraslaserie.com