• Per CCAA la valenciana és la quarta en nombre de sol·licituds d’asil amb 9.060 per darrere de Madrid 33.871, Catalunya 9.614 i Andalusia 9.254.
• València és la tercera província d’Espanya en nombre de sol·licituds d’asil amb 6.925, per darrere de Madrid 33.871 i Barcelona 7.994.
• Alacant i Castelló amb 1235 i 900 sol·licituds, incrementaren el nombre de sol·Licituds d’asil respecte a l’any anterior.
• Fruit del tancament de fronteres a causa de la pandèmia, el nombre de sol·licituds d’asil va caure un 25% fins a les 88.000, mentre que el percentatge de resolucions favorables no va augmentar un àpex.
• CEAR destaca que l’índex de reconeixement de l’asil a Espanya segueix molt allunyat del 33% de mitjana europea.
• El permís per raons humanitàries es va concedir a més de 40.000 persones, principalment d’origen veneçolà.

La Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) lamenta que la taxa d’aprovació de sol·licituds d’asil tornarà a situar-se per segon any en el 5% durant 2020, mentre que el nombre total de peticions va descendir un 25% fins a les 88.762, enfront de les més de 118.000 de l’exercici anterior, d’acord amb la publicació “Más que Cifras”  resumeix les principals dades d’asil del passat any. D’aquesta manera, CEAR lamenta que les autoritats espanyoles han tornat a defraudar a les persones que busquen refugi al nostre país, amb una de les taxes d’aprovació més baixes de la Unió Europea.

Així, el nombre de resolucions favorables a penes va superar les 5.700, amb 4.360 concessions d’estatut de refugiat i 1.398 de protecció subsidiària. Cal destacar com a element positiu els més de 40.000 casos concedits per raons humanitàries, en la seua pràctica totalitat a persones procedents de Veneçuela, amb alguna excepció a persones procedents d’Ucraïna, Colòmbia o el Perú.

“El tancament de fronteres provocat pel coronavirus ha generat un important descens en les persones que han pogut arribar fins al nostre país per a demanar asil”, va destacar Paloma Favieres, portaveu de CEAR. “Estem molt preocupats per les milers de persones que s’han quedat atrapades per les restriccions de mobilitat provocades per la pandèmia, en països on la seua vida corre perill, sense poder accedir al dret d’asil”.

Al mateix temps, en 2020 Espanya va resoldre la xifra més alta de peticions d’asil des que es tenen aquestes estadístiques, amb les va aconseguir reduir més d’un 20% els expedients per resoldre, per la qual cosa a l’inici de l’any el nombre de sol·licituds acumulades superava les 103.000. Des de CEAR celebren la tendència que els expedients puguen resoldre’s en els terminis legals i confia que es continuen reduint “el nombre de vides pendents d’una decisió, perquè les incerteses futures generen greus repercussions en les persones”. Però al mateix temps, adverteixen la seua preocupació perquè “aquesta agilitat no pot repercutir en la qualitat del procediment, que exigeix resolucions amb un estudi individualitzat, sense aplicar criteris estàndard segons nacionalitats, sinó garantint l’estudi de cada cas”.

De nou, les 5 primeres nacionalitats en sol·licitants d’asil són llatinoamericanes, amb Veneçuela i Colòmbia com a països destacats. A més, aquest últim acumula a més de la meitat de les denegacions realitzades. “Els orígens majoritaris de les persones sol·licitants d’asil és molt diferent al d’altres països de la UE a causa de les polítiques de visats aplicades per Espanya que continua exigint visat de trànsit a persones que fugen de Síria, Iemen o Palestina, entre altres, llocs on es viuen conflictes armats des de fa anys i als qui no obstant això el nostre país no ofereix oportunitat d’arribar per a buscar refugi”, va explicar Favieres.

En aqueix sentit, des de CEAR assenyalen que resulta “particularment preocupant” que el nombre de persones reassentades pel nostre país fóra tan sols de 363, enfront del compromís de 1.200 per a aqueix període, i insten que Espanya faça una aposta seriosa pel reassentament atés que és l’única via segura habilitada en aquests moments.

També per a l’entitat crida l’atenció que a penes el 3% de les sol·licituds s’hagen presentat en llocs fronterers, Centres d’Internament Estranger (CIE), i a través d’extensions familiars en Ambaixades. “Darrere d’aquest mínim percentatge hi ha un incalculable sofriment, vulneracions de drets i fins i tot morts. Aqueix 3% significa que Espanya no ha permés en la pràctica sol·licitar asil en llocs que haurien evitat devolucions a països no segurs i que ha obligat les persones a posar en risc la seua vida en prendre rutes cada vegada més perillosa”, va declarar Favieres.

Finalment, des de CEAR destaquen que, malgrat que les arribades a Canàries per la ruta Atlàntica superaren les 23.000, tan sols es van registrar menys de 4.000 peticions d’asil, i la majoria de persones de països no africans.

Isabel, una refugiada sense refugi.

“O ixes o t’omplim la boca de bales”. Isabel, una dona activista indígena colombiana, va patir totes les amenaces a la seua vida possible per part de narcotraficants. Va trobar rates mortes en el seu lloc de treball, va rebre amenaces dient que anava a morir eixe dia, va veure com mataven a una de les companyes de la seua associació, i es va trobar al seu fill a la porta de la seua casa després d’uns dies de segrest en els quals va ser obligat a drogar-se.

Tanmateix, res d’això va ser suficient perquè les autoritats espanyoles reconegueren el seu dret d’asil i la seua petició va ser rebutjada, unint-se a les més de 5.000 que el nostre país va denegar l’any passat a persones procedents de Colòmbia. Isabel parla amb el rostre tapat, i aqueix no és el seu vertader nom, perquè encara a Espanya tem les represàlies dels narcotraficants a la seua família o a companyes de la seua associació, dedicada a rehabilitar a joves addictes i protegir les dones obligades a prostituir-se.

Isabel es va veure obligada a fugir del seu país per a salvar la seua vida de la mateixa manera que si hi haguera un conflicte armat. Espanya té una assignatura pendent, ha d’avançar en el reconeixement del dret d’asil en casos de persecució d’agents no estatals en aquells casos en els quals les persones no reben protecció efectiva per part de les seues autoritats, afirmen des de CEAR. “No sé què passarà, estic en una incertesa total. Només demane una oportunitat més de vida”, compte Isabel després de veure’s en situació irregular després del rebuig a la seua petició. Una vida que sap que ara mateix no és possible al seu país. “Si torne, estic morta”.

Enllaç per accedir a més xifres i gràfiques: www.masquecifras.org